Federica Montseny Mañé, La Indomable
«Si un somni de domini ha existit en mi, ha sigut el de regnar espiritualment sobre el futur per la força del meu record, del meu exemple i de la meva obra. Ara, curada fins i tot d’aquesta vanitat pueril, generosa i romàntica, somric; al final de tots els somnis humans no hi ha més que pols».
Els inicis
Federica Montseny Mañé, La Indomable, va néixer a Madrid, el 12 de febrer de 1905, en una família anarquista i d’una gran militància. La seva mare (1865-1939), coneguda també sota el pseudònim de Soledad Gustavo, va ser una de les primeres mestres laiques i una de les més importants teòriques anarco-feministes de l’Estat Espanyol. I, el seu pare, Joan Montseny Carret (1864-1942), que va signar amb el pseudònim de Federico Urales, un conegut escriptor i anarco-sindicalista.
La revista blanca tanca l’any del naixement de Federica.
El naixement de Federica va coincidir amb el tancament de La Revista Blanca, publicació d’art, ciència, literatura, sociologia, política i història que els seus pares havien fundat a Madrid, el 1898. Aquesta etapa va ser bastant complexa. L’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui havia establert llaços estrets d’amistat amb la família, així com la forta persecució policial i judicial, accentuada pel conflicte amb la promotora Ciudad Lineal, va provocar el trasllat fins Barcelona.
Allà va ser educada i formada per la seva mare en el model rousseaunià – Federica mai va anar a l’escola i va aprendre les seves primers paraules als sis anys. Sens dubte, els mètodes utilitzats, així com l’anar i vindre constant de persones a la casa familiars, van fer d’ella una persona i lliure des de molt aviat.
A la Rosa de Foc, Federica veuria passar la seva joventut, establiria les seves primeres relacions personals i començaria a militar en els moviments anarquistes d’acció.
Anarquista i teixidora de Sabadell.
Les seves influències van ser moltes. A més, el seu pare i la seva mare, la comunera Luisa Michel i, sobretot, l’anarco-sindicalista Teresa Claramunt, van marcar la seva personalitat i la seva ideologia. Així ho recordava la pròpia Federica en les seves memòries:
He tingut una mare de carn, que va ser també una mestra: Soledad Gustavo; y una mare espiritual, que va ser la meva força, la meva vocació, i és avui la fada bona que m’ha salvat i em salvarà sempre de la vanitat, l’envaniment, del cansament o del despit: aquesta és Teresa Claramunt, una teixidora de Sabadell…1
Molt aviat va començar a escriure i, amb només 15 anys, va presentar la seva primera novel·la titulada: “Hores Tràgiques”. El seu interès per la difusió de les idees va ser fonamental per a què, el 1923, la família – ajudada per amistats i col·laboradors –reedités fins 1936
La Revista Blanca.
Al llarg de la seva vida Federica va escriure centenars d’articles on va tractar temes molt dispars: qüestions socials, teoria anarquista, etc. Un d’ells, als quals va dedicar més pàgines, va ser el referit a la dona i el feminisme, terme, aquest últim, que va ser combatut des dels corrents anarquistes en ser assimilat com a part de les reivindicacions burgeses. Així ho va escriure:
No hem sigut, no som, no serem mai feministes. Considerem que l´emancipació de la dona està íntimament lligada a la veritable emancipació de l´home. Per això en tenim prou amb dir-nos anarquistes. Però ens ha semblat que, sobretot a Espanya, el nostre moviment patia un excés de masculinisme: a l’home, en general, no li agrada que la dona el representi.2
El 1930, es va unir a l’anarquista Germinal Esgleas amb qui tindria tres fills: Vida, el 1933, Germinal, el 1938, i Blanca, el 1942. Mentre, la seva vida pública mai va disminuir, convertint-se en una habitual oradora en els espais obrers de debat.
S’afilia a la CNT
El 1931, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) on, a poc a poc, va anar adquirint protagonisme. El 1936, després del fallit Cop d’Estat, l’inici de la Guerra Civil, i la Revolució a Barcelona, Federica va passar a formar part del comitè peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la CNT al comitè nacional.
La convulsa situació va portar a Francisco Largo Caballero, President del Consell de Ministres, a proposar a activistes anarquistes per la direcció de quatre ministeris. Així va ser com van obtenir càrrecs de responsabilitat — malgrat el fort debat intern generat entre les files anarquistes— Juan García Oliver (Ministre de Justícia), Juan Peiró (de Indústria), Juan López (de Comercio) i Federica (de Sanitat i Assistència Social)3. D’ aquesta manera es va convertir, no només en la primera anarquista en un govern, sinó també en ser la primera dona en obtenir una cartera ministerial a l’estat espanyol.
Federica com ministra.
Tot i el breu període de temps en què va exercir com a tal —només va durar de novembre de 1936 a maig de 1937— va plantejar canvis transcendentals. El més conegut, sens dubte, és el projecte de llei de l’avortament, però també va establir espais d’assistència social com a menjadors per a embarassades, d’acollida infantil, així com “liberatorios” de prostitució. La seva experiència, encara curta, li va servir per adonar-se que no es podia establir cap canvi social a través del govern, i que, per tant, havia de ser la revolució llibertària l’únic camí.
El gener de 1939, es va iniciar el llarg i fosc exili de la família. Federica viuria llavors uns anys tràgics. El 5 de febrer, va morir la seva mare. Després de l’enterrament a Perpinyà, Federica i els seus petits van haver de marxar cap a Banyuls, i d’allà, després de ser expulsats pel prefecte, fins Port Vendres, des d’on van iniciar el llarg exili fins a París. Enrere havien quedat el seu company Germinal i el seu pare Joan (que va morir el 1942), els quals van ser empresonats al pas per la frontera. La situació no va fer més que empitjorar. El setembre d’aquell mateix any, es va iniciar la Segona Guerra Mundial i amb ella, la derrota dels exèrcits aliats (el juny de 1940) i l’ocupació del territori francès per les tropes nazis. El govern de Vichy l’empresonaria amb l’objectiu d’extradir-la a Espanya, però el fet de què estigués embarassada del seu tercer fill ho va impedir. Mesos després va ser desterrada a la població francesa anomenada Vergt.
Fitxa policial francesa
Després de l’alliberament de França va ser nomenada membre de la CNT d’Espanya a l’exili i es va instal·lar al costat de la seva família a Toulouse, el 1945, on va treballar constantment per la reconstrucció del moviment anarquista. Des d’allà, s’encarregaria d’editar i dirigir publicacions com a CNT i l’Espoir.
En tot aquest procés de reconstrucció del moviment anarquista, i amb la finalitat de confraternitzar amb la resta de companys i companyes, va viatjar a Suècia, Mèxic, Canadà, Anglaterra i Itàlia. La figura de Federica Montseny, recordada amb anhel entre vells militants i afecte pels nous, es feia imprescindible.
Poc a poc, la seva vista es va anar apagant, però no la seva producció intel·lectual. María Anguera, coneguda també com María Batet, que havia sigut una germana per a ella, es va encarregar de mecanografiar les idees i projectes de Federica.
Després de la mort del dictador Francisco Franco el 1975, va tornar a Espanya, en 1977, per participar en el multitudinari míting que la CNT va organitzat a Barcelona amb la finalitat de reorganitzar el moviment llibertari. No obstant, totes les esperances es van torçar arrel dels fets succeïts en la sala de festes Scala de Barcelona, el 15 de gener de 1978, i l’intent d’inculpar a CNT i FAI per la mort de quatre persones.
Federica en el míting de Montjuic
Espanya havia canviat. Federica recorda, en una entrevista realitzada en 1991, que quan va arribar va trobar un poble totalment diferent al que havia deixat enrere:
La vaig trobar canviada, evidentment, sobretot, no vaig trobar el poble que havia deixat. Perquè Espanya era un poble, tenia un poble. I l’obra realitzada pel franquisme aquells anys de repressió, va ser matar l’esperit d’aquest poble…
Només 3 anys després, el 14 de gener de 1994, va morir a Toulouse Federica Montseny Mañé. Moria creient que l’única manera de fer la revolució és fer-la.
Bibliografia bàsica:
AD. (2000). Federica Montseny, 1905-1994, Institut Català de la Dona: Barcelona.
GABRIEL, Pere (1979). Escrits polítics de Frederica Montseny, Centre d’Estudis d’Historia Contemporania, D.L.: Barcelona.
MONTSENY, Federica (1991). La indomable, Editorial Castalia y Instituto de la Mujer: Madrid.
LOZANO, Irene (2004). Federica Montseny: una anarquista en el poder, Editorial Espasa Calpe: Madrid.
RODRIGO, Antonina y Pío Moa (2003). Federica Montseny: primera ministra electa de Europa, Editorial base: Barcelona.
TAVERA, Susanna (2005). Federica Montseny: la indomable, Temas de hoy: Madrid.
Recursos electrònics:
“Federica Montseny” (1991) es un documental de Pedro Gil Paradela que forma parte de la serie “Mujeres” dirigida por Silivia Arlet y producida por TVE.
https://www.youtube.com/watch?v=nO_Ud6BG6wc [Consultado: 23-06-2018]
1 Conferència titulada “Acción de la mujer en la paz y la guerra”.
2 L’Espoir, 15-10-1972.
3 Els sous dels ministres van ser administrats per la CNT. Van acordar concedir un sou de deu pessetes diàries, el mateix que rebien els milicians i milicianes en les trinxeres. «Si un somni de domini ha existit en mi, ha sigut el de regnar espiritualment sobre el futur per la força del meu record, del meu exemple i de la meva obra. Ara, curada fins i tot d’aquesta vanitat pueril, generosa i romàntica, somric; al final de tots els somnis humans no hi ha més que pols».